CAT700. Un itinerari impressionista, per Adolf Fernández

 

Adolf Fernández va participar a la primera edició de la CAT700. Un ciclista de fons, brevetista confirmat i amant de l’escriptura com a canal de transmissió d’impressions i emocions. L’escriptura, d’altra banda, com a expressió de l’experiència ciclista. Llegiu el seu pas per la CAT700.

La nit s’acaba. L’aire, tebi fins ara, s’escalfa. El brunzit dels insectes i el refilet dels ocells més matiners s’intensifiquen i els primers feixos de llum il·luminen la Serra de Pàndols. Apago el focus. Persevero en un pedaleig maquinal, robòtic, aliè al meu cap. Les cames, absents, només perceben els desnivells més acusats o es ressenten quan el terreny es posa especialment abrupte. El cul és una mica més delicat. I les cervicals, fàcilment trencadisses. Així, tres dies i gairebé tres nits. Des de Salardú fins al Delta de l’Ebre.

Avui farà calor. Com ha succeït des de la sortida. Ni les altes pastures pirinenques, per sobre dels 2000 metres d’alçada, el mitiguen. Travessant aquesta enorme balconada verda, a velocitat de creuer, oblido el cruel ascens solitari, a peu, per l’antiga estació de Llessui, amb el seu patètic aspecte de fortalesa abandonada. Una veu trenca el silenci i retruny:
-Vols una fat?
-No, gràcies. Ja en tinc prou -contesto pesadament.
Corono i em llanço cap a Montcortès. No sabria dir què és pitjor: arrossegar la bicicleta pujant o baixar amb rampes a les cames. La veu m’avança a sobre d’una fatbike i s’allunya. Finalitzo la baixada. Carretera veïnal agrícola, desemparada, cap a la Pobla. El dia s’acaba, però la calor continua sent inclement. Per un moment perdo el track però trobo al Sublim. Junts i extenuats arribem al nostre primer destí.

És gairebé migdia. Ens desplacem entre alzinars, pins i romaní, en suau i prolongat ascens per la Serra de Llena, camí d’Ulldemolins. El so de les cigales és persistent. Provoca set. Hem deixat enrere les oliveres i ametllers de les Garrigues i el regadiu fruiter del Pla d’Urgell. Quaranta i no sé quants graus. Vint i vuit-trenta-quatre, vint i vuit-trenta-sis: es pot xifrar l’agonia. Massa calor i molta agilitat a les cames. Aquesta és la meva estratègia quan no tinc estratègia: pedalar amb el cap, impulsar la bicicleta de manera cerebral. Descens tonificant a Ulldemolins, on fem provisió d’aigua i un piscolabis de fruita. Seguim cap al Priorat: Albarca, Cornudella, Poboleda, Torroja… El GPS registra un perfil ciclotímic. Puja, baixa, puja, baixa… Em deixo portar per la inèrcia, divagant sobre el rigorós paisatge que colpeja els pneumàtics, els frens i les cervicals, travessant vinyes centenàries. Una orografia difícil, adusta, poc menys que exhausta, però que retorna amb escreix l’esforç que se li lliura. I en bicicleta, encara més. Segueixo amb (el) Sublim fins a Garcia.

La remor que brolla amb energia des del centre de la plaça del poble és un reconstituent. L’aigua fresca corre pel meu cap i extremitats, revitalitza l’ànim. Entrepà de truita francesa i bany a El Parrissal. Estic a Beseit, a punt d’envestir els Ports. Solitud. Pedaleig introspectiu. La calor canicular ofega. Vaig guanyant alçada lentament. Vorejo precipicis calcaris, descendeixo, ascendeixo novament… Mirades bovines m’assetgen. Un bramul negre trenca el calorós silenci. El GPS replica indicant un error de navegació. Set. Recupero la ruta i l’estratègia: les bieles giren mogudes per un impuls cerebral més que físic, mentre els sentits es distreuen amb el paisatge. Avanço com un penitent, pateixo, gaudeixo… El àrea de la cova de les avellanes sorgeix com una aparició: bec, em banyo, torno a beure, jugo amb l’aigua. Recupero l’esperit remagrit per la set i la fatiga. Quedo xop amb les essències que desprenen aquest tipus de viatges, cap a fora i cap a dins. La baixada del rei Caro em reafirma.

Es pon el sol quan planejo pel delta de l’Ebre obrint-me pas entre miríades de mosquits. Em desafien. No podran. Un gos borda i es llença a la carrera rere meu. Estrenyo el manillar i les bieles amb totes les meves forces. El lladruc s’esmorteeix poc a poc. Només els insectes poden seguir el meu deixant. El GPS crida i gairebé embogeix en l’entramat de canals, pistes i carreteres plenes d’aus aquàtiques que s’espanten al meu pas. La bicicleta percep la llisor de la sorra. Estic a la platja del Trabucador.

Finalitzo la primera CAT700, una brevet no circular més enllà de l’asfalt, una travessa en autosuficiència on la solitud i la companyia són benvingudes. Un exercici d’introspecció cosint a pedalades Catalunya de nord a sud. Una mena de viatge impressionista de sensacions i emocions. Una immersió a foc lent en els paisatges i paratges recorreguts, prenyada de cavil·lacions, de calor redundant, d’esgotament muscular i dolor cervical, de perfils hostils fins a l’extenuació, de vivificants baixades, d’aigua, d’escuma de cervesa, de dreceres aspres i pistes fermes sense onatge, d’austeres pensions i nits estrellades. En definitiva, un itinerari impressionista amb un impressionant itinerari.